Cuidar una persona estimada és un acte d’amor, però també pot generar cansament, culpa i desgast. Reconèixer-ho no vol dir estimar menys: vol dir ser humà.
Tenir cura d’una persona gran o en situació de vulnerabilitat és, sovint, una mostra d’estima, compromís i responsabilitat. Però cuidar de manera continuada també pot generar cansament físic, desgast emocional, sentiments de culpa i una sensació de sobrecàrrega que no sempre s’identifica a temps.
En aquest article expliquem quins senyals poden indicar que una persona cuidadora necessita suport, per què la culpa acostuma a aparèixer en aquest procés i per què demanar ajuda també forma part de cuidar bé.
Cuidar també cansa
Moltes famílies cuiden des de l’amor, el compromís i la voluntat d’estar presents en una etapa important de la vida d’una persona estimada. Però cuidar també implica dedicar temps, energia i atenció constant, i això pot generar un desgast que sovint es viu en silenci.
En molts casos, la persona cuidadora assumeix responsabilitats de manera progressiva, gairebé sense adonar-se’n. El que comença com un suport puntual es pot convertir en una dedicació diària que altera rutines, redueix espais personals i acaba repercutint en el benestar físic i emocional.
A més, en aquest procés també és freqüent que aparegui la culpa: per cansar-se, per necessitar espai propi, per sentir que a vegades no es pot més o per imaginar la possibilitat de delegar algunes cures.
Sentir-se cansat, desbordat o ambivalència emocional no vol dir estimar menys ni cuidar pitjor.
Qui cuida també necessita descans, escolta i suport.
Què és la sobrecàrrega del cuidador
La sobrecàrrega del cuidador és el desgast físic, emocional i mental que pot aparèixer quan una persona assumeix de manera continuada la cura d’un familiar o d’una persona dependent. No és només cansament puntual, sinó una acumulació de pressió, responsabilitat i esgotament que es pot mantenir en el temps.
Aquest desgast pot afectar:
- el descans
- l’estat d’ànim
- la salut
- la vida social
- la relació amb l’entorn
Sovint s’instal·la de manera progressiva, enmig de les obligacions del dia a dia i de la idea, molt arrelada, que cuidar és una responsabilitat que cal assumir sense queixar-se.
Posar nom al que passa ajuda a mirar-ho amb més consciència, menys exigència i menys culpa.
Senyals d’alerta que convé observar
Alguns senyals que poden indicar una situació de sobrecàrrega són:
- cansament constant o sensació de no descansar mai
- irritabilitat o canvis d’humor freqüents
- dificultats per dormir
- angoixa, tristesa o sensació de desbordament
- pèrdua de temps propi i d’espais personals
- aïllament social
- culpa quan es pensa a delegar o demanar ajuda
- sensació que tot depèn d’un mateix
- esgotament emocional
No sempre apareixen tots aquests senyals alhora, però quan es mantenen en el temps o afecten clarament el benestar, és important parar-hi atenció.
Arribar al límit no hauria de ser el requisit per demanar ajuda.
Per què costa tant demanar ajuda
Moltes persones cuidadores triguen a demanar ajuda perquè senten que han de poder amb tot, que és responsabilitat seva o que ningú no atendrà la persona estimada de la mateixa manera. Una altra raó pot ser el desconeixement de recursos i serveis en el territori.
També hi apareix sovint la culpa, d’una manera molt silenciosa: culpa per sentir cansament, per necessitar espais propis o per imaginar la possibilitat de delegar part de les cures. De vegades, fins i tot, el malestar es normalitza i es viu com una conseqüència inevitable del fet de cuidar.
Però demanar ajuda no és abandonar, ni fallar, ni estimar menys. És reconèixer un límit i entendre que, per cuidar bé, també cal sostenir la persona que cuida.
Tenir necessitats pròpies no fa ningú egoista: el fa humà.
Quan és moment de buscar suport
És important buscar suport quan apareixen situacions com aquestes:
- insomni o descans molt alterat
- angoixa o tristesa mantinguda
- irritabilitat constant
- sensació continuada de no poder més
- desaparició dels moments de descans
- tensió diària sostinguda
- conflictes familiars derivats del repartiment de responsabilitats
Demanar ajuda a temps pot evitar que el desgast s’intensifiqui i permet cuidar millor, amb més equilibri i més benestar per a tothom.
Cuidar-se no resta amor: el sosté i el fa més digne, més conscient i més sostenible en el temps.
Petites mesures i recursos que poden ajudar
De vegades, no es tracta de trobar una gran solució, sinó de començar per gestos concrets i conèixer quins suports hi ha a l’abast.
Què es pot fer en el dia a dia
- repartir responsabilitats entre diferents membres de la família
- acceptar ajuda de l’entorn proper
- reservar petits espais de descans
- mantenir alguna rutina o activitat pròpia
- parlar del que se sent i expressar el cansament
- no esperar a arribar al límit per demanar suport
- aprofitar recursos i serveis al territori
Recursos de suport que poden ser útils
- professionals sanitaris de referència
- serveis socials municipals
- tràmits i serveis vinculats al reconeixement de la dependència
- programes de suport i orientació per a persones cuidadores
- espais de respir o relleu, quan n’hi ha
- Serveis de la Fundació Santa Eulàlia i de la Fundació Sant Roc
A Catalunya, per exemple, les famílies poden recórrer al web de Canal Salut per a persones cuidadores informals, al Programa Cuidador Expert Catalunya o als serveis socials i recursos vinculats a la dependència.
Saber que no cal sostenir-ho tot en solitari pot alleujar molt.
Què podem fer com a societat i com a comunitat
Cuidar no és només una responsabilitat individual o familiar. També és una qüestió col·lectiva. Sovint, el que més alleuja és sentir que hi ha una xarxa propera, atenta i disponible.
Fer xarxa vol dir construir un entorn on les persones cuidadores no se sentin soles i on demanar ajuda no sigui viscut com una càrrega ni com un fracàs.
Gestos senzills que poden marcar una diferència
- picar a la porta d’un veí o una veïna per preguntar com està o si necessita alguna cosa
- oferir-se per fer una compra o un encàrrec puntual
- acompanyar en una visita mèdica o en una gestió concreta
- quedar-se una estona amb la persona gran perquè el familiar cuidador pugui descansar
- fer una trucada o enviar un missatge per interessar-se per com va tot
- estar atents a situacions de cansament, aïllament o sobrecàrrega en l’entorn proper
No són grans solucions, però sí formes reals de sostenir.
Com podem ajudar des de la Fundació Santa Eulàlia i Sant Roc
Des de la Fundació Santa Eulàlia i Sant Roc entenem que cuidar una persona gran no només implica atendre les seves necessitats, sinó també acompanyar les famílies en aquest procés.
Més enllà de l’atenció directa a les persones grans, també volem ser un punt de referència proper per a les famílies: un espai on trobar escolta, comprensió i orientació quan la situació es fa difícil.
Alguns recursos i serveis que poden ajudar
- Orienta: servei d’assessorament familiar per informar, orientar i aconsellar les famílies sobre els recursos disponibles i els possibles passos a seguir.
- Un dels serveis que pot ajudar és el Contacte professional, gràcies al gran nombre de professionals vinculats a la fundació, podem trobar a la treballadora familiar per a la teva llar.
- Gesguard:programa per evitar la soledat no desitjada i donar suport a les persones grans enfront de situacions sobrevingudes.
- Gestímul: programa terapèutic d’estimulació cognitiva orientat a reforçar els processos mentals, les capacitats funcionals i emocionals i les relacions socials de persones amb dificultats de memòria o deteriorament cognitiu en fases inicials o moderades.
- Voluntiva’t:és com es coneix el programa de voluntariat de l’entitat, per donar suports, puntuals o continuats, a les persones grans que ho necessitin.
- Centres de dia: servei d’acolliment diürn que complementa l’atenció familiar, afavoreix l’autonomia personal i social i proporciona suport i alleujament a les famílies cuidadores.
- Residències per a gent gran:al barri de Santa Eulàlia i de Sant Josep.
- Llars compartides: alternativa d’allotjament per a persones grans que viuen soles i mantenen un cert grau d’autonomia, en un entorn de convivència, suport i acompanyament.
De vegades, el que més necessita una família no és una resposta immediata, sinó sentir-se escoltada, compresa i reconeguda en el que viu.
Cuidar bé també vol dir cuidar-se
Cuidar una altra persona és un acte valuós i profundament humà. Però també ho és reconèixer el cansament, la por, la culpa o la necessitat de parar. Moltes persones cuidadores conviuen amb la sensació que haurien de poder amb tot, que descansar és fallar o que necessitar ajuda és una forma de renúncia. I no és així.
Sentir culpa o pes per la responsabilitat no converteix ningú en una mala persona ni vol dir estimar menys els seus. Vol dir, senzillament, que és una persona humana, amb límits, emocions i necessitats pròpies.
Cuidar-se no és un luxe ni un gest egoista. És una part essencial del procés de cura.
Perquè, al cap i a la fi, cuidar-se també dignifica l’amor que s’està oferint. El fa més habitable, més honest i més sostenible en el temps.
Foto de Jose Manuel Esp en Unsplash
Comentaris recents