Menjar forma part de la nostra vida quotidiana, però és molt més que una necessitat nutricional. És rutina, plaer, relació amb els altres i, també, autonomia.
Amb el pas dels anys poden aparèixer alguns canvis en la manera de mastegar, empassar o beure. Sovint són progressius i poc evidents: es necessita més temps per acabar un àpat, es deixen de menjar determinats aliments o es beu menys. Precisament perquè poden passar desapercebuts, és important observar-los.
En geriatria es parla de fragilitat oral per referir-se al deteriorament progressiu d’algunes funcions de la boca, com ara mastegar, empassar, moure correctament la llengua o mantenir una bona salut dental.
No és una malaltia en si mateixa ni significa necessàriament que hi hagi un problema greu. Però quan aquests canvis afecten la manera habitual de menjar o beure, convé prestar-hi atenció.
Petits canvis que podem detectar durant els àpats
No sempre hi ha un ennuegament o una dificultat molt evident. De vegades, els primers senyals són molt més quotidians.
Per exemple, una persona que abans menjava amb normalitat pot començar a necessitar molt més temps per acabar el plat. Pot mastegar durant molta estona, utilitzar principalment un costat de la boca o deixar restes d’aliments.
També podem observar que evita aliments que abans li agradaven perquè són més difícils de mastegar —carn, pa, fruita o algunes verdures— o que progressivament prefereix aliments més tous.
Altres senyals poden ser tossir o estossegar mentre menja o beu, notar canvis en la veu després d’empassar, tenir la boca molt seca, molèsties dentals o una pròtesi que ja no s’ajusta correctament.
I hi ha un canvi especialment important: començar a menjar o beure menys sense una causa clara.
Més que fixar-nos en un fet puntual, és important detectar si alguna cosa ha canviat respecte de la manera habitual de menjar de cada persona.
Per què té tanta importància?
Quan mastegar o empassar requereix més esforç, moltes persones adapten l’alimentació gairebé sense adonar-se’n.
Deixen alguns aliments, redueixen les quantitats o beuen menys. Si aquesta situació es manté en el temps, pot afectar la varietat de la dieta i fer que la persona no rebi suficient energia, proteïnes o líquids.
La dificultat per menjar també pot acabar repercutint en la força i l’estat general.
És fàcil que aparegui un cercle: menjar costa més, es menja menys, disminueix la força i cada vegada resulta més cansat acabar els àpats.
Per això, una pèrdua de pes o de força en una persona gran no s’hauria d’atribuir automàticament a l’edat. De vegades hi pot haver al darrere una dificultat dental, oral, nutricional o relacionada amb la deglució que cal valorar.
Observar forma part de cuidar
En una residència, els àpats són també un dels moments del dia que permeten conèixer molt bé l’evolució de cada persona.
Els professionals que l’acompanyen habitualment poden detectar petits canvis: si necessita més temps, si rebutja algun aliment, si beu menys, si es cansa abans o si apareixen dificultats que anteriorment no hi eren.
Aquesta observació quotidiana és especialment valuosa perquè permet comparar amb el que és habitual en aquella persona i compartir la informació amb la resta de l’equip quan és necessari.
Les famílies també poden aportar informació important. De vegades són elles qui detecten un canvi durant una sortida, un àpat familiar o una visita.
Quan convé consultar?
Si les dificultats es repeteixen, hi ha una pèrdua de pes sense explicació, la persona menja o beu clarament menys o apareixen episodis freqüents de tos o ennuegament durant els àpats, és important comentar-ho amb els professionals de referència.
Segons cada situació, es pot valorar si cal revisar la salut bucodental, l’estat nutricional o la capacitat de mastegar i empassar.
És especialment important no modificar per iniciativa pròpia i de manera permanent la textura dels aliments o espessir els líquids davant la sospita d’un problema de deglució. Aquest tipus d’adaptacions s’han de fer de manera individualitzada i després d’una valoració professional.
L’objectiu no és només que la persona mengi amb seguretat, sinó que pugui continuar gaudint dels àpats, mantenint tanta varietat, autonomia i plaer com sigui possible.
I si apareix una dificultat sobtada?
Hi ha situacions que requereixen una actuació immediata.
Si una persona pateix un ennuegament greu i no pot respirar, parlar o tossir de manera efectiva, cal demanar ajuda urgent.
També cal actuar ràpidament si la dificultat per parlar o empassar apareix de manera sobtada i va acompanyada d’altres signes com asimetria facial o pèrdua de força, ja que podria ser compatible amb un ictus.
En aquests casos, cal trucar al 112.
Continuar gaudint de menjar
Detectar una dificultat no significa renunciar al plaer de seure a taula.
Una bona higiene bucodental, la cura de les dents i les pròtesis, una postura adequada, disposar del temps necessari per menjar i respectar els gustos de cada persona també formen part de la cura.
I, sobretot, cal evitar normalitzar determinats canvis només perquè la persona és gran.
Trigar molt més a menjar, evitar aliments que abans es menjaven, beure menys o perdre pes poden semblar petits detalls. Però, observats a temps, poden donar-nos informació molt valuosa sobre la salut i el benestar de la persona.
Foto de Olga Bogdanova en Unsplash
Comentaris recents