21 de setembre, Dia Mundial de l’Alzheimer
Una jornada per aturar-nos, reflexionar i posar llum sobre una malaltia que va més enllà de la pèrdua de memòria, i que ens interpel·la sobre què vol dir estimar, acompanyar i cuidar.
Guarda els sentiments, mare, que jo guardaré els records
“Així ressona la tornada de la cançó que Dani Carbonell, artísticament conegut com a Macaco, va escriure a la seva mare. Maria Teresa Heras, actriu de doblatge, cantant i pianista espanyola, va morir el passat 31 d’agost de 2025 després de conviure diversos anys amb Alzheimer.
En La memoria del corazón, Macaco recupera la cançó que la seva mare havia interpretat per a la pel·lícula My Fair Lady, on posava veu a Audrey Hepburn. Unint les seves veus, mare i fill, l’artista ens transmet amb sensibilitat la manera que tenia de connectar amb ella: a través de la música. I ens recorda així la força d’aquesta eina per comunicar-nos i evocar records en aquelles persones que ja no poden recordar.”
El repte de conviure amb l’Alzheimer
El 21 de setembre, Dia Mundial de l’Alzheimer, és un bon moment per aturar-nos i posar llum sobre aquesta malaltia. Més enllà de la pèrdua de memòria, l’Alzheimer ens enfronta a preguntes profundes:
- Qui és el meu familiar quan els records marxen?
- Com puc continuar estimant quan la relació deixa de ser recíproca?
- Continuo sent estimat si ja no em reconeix?
- Què és l’amor quan no depèn de la memòria compartida?
Per a qui el pateix, pot ser un camí de confusió, de desorientació i sovint de por. Però, a diferència d’altres malalties, l’Alzheimer preserva una cosa essencial: la capacitat de sentir. Encara que la memòria s’esborri, l’emoció roman desperta. Una carícia, un somriure, una abraçada o una melodia poden ser espurnes de pau i serenor, recordant a la persona que encara és aquí, que encara és estimada.
El paper dels cuidadors
Per als familiars i cuidadors, la tasca és sovint tant dura com invisible. Dedicar temps, mans i cor acompanyant, de vegades deixant-se un mateix en segon pla, és un esforç immens.
És per això que cal recordar: cuidar qui cuida és imprescindible. Acceptar les mateixes limitacions i demanar ajuda no és un signe de debilitat, sinó un acte de responsabilitat i amor propi.
Com acompanyar implica, sobretot, comprendre. Imaginar com ens sentiríem si de sobte no reconeguéssim la nostra pròpia casa, si no poguéssim sortir sols o si haguéssim oblidat com cordar-nos una camisa… Aquest exercici ens porta a mirar amb més compassió. Davant la frustració o l’agitació, el que realment arriba no són les paraules, sinó la presència, la calma i la proximitat.
Connectar des d’un altre lloc
Potser el missatge més important d’aquest dia és aquest: encara hi ha moltes formes de connectar i estimar. Si sabem aturar-nos i mirar amb ulls nous, descobrirem que la vida amb Alzheimer continua oferint moments de bellesa, de complicitat i d’afecte.
La música, en aquest camí, té una màgia especial: roman quan moltes altres coses s’han esborrat. Meravella veure com una persona que ha oblidat noms i dates continua cantant a Antonio Machín com si fos ahir.
Perquè, al final, la música —igual que l’amor— deixa empremtes que no desapareixen.
✍️ Laura Ruiz Iglesias-Fernández
Psicòloga de la Fundació Santa Eulàlia
Comentaris recents